Exposició: Jaume Sala i Montserrat Cardona

Jaume Sala: El Raval. La meva mirada

De La universitat a les Drassanes, de les Rambles al Paral·lel, de Sant Antoni a la Boqueria, dels Àngels a Sant Pau...
Un passeig pels carrers d'un barri on la infinitat de colors, olors i gent li donen una vida i un atractiu molt especial.
La meva mirada vol copsar-ho tot, però s'encanta, s'atura, queda atrapada per les magnífiques portes, velles belles, de fusta antiga, altra hora senyorials i altives, avui llenç d'artistes i pseudoartistes, on amb el grafiti hi han estampat una nova vida, gamberra, irreverent, artística o reivindicativa.
Un art de carrer sense permisos, sense límits ni normes; a vegades, moltes vegades, brut i groller, però també imaginatiu i trencador. Art? No Art? Ben segur un dilema i una font de discussió.
Un art de carrer que competeix sense vergonya ni complexos amb l'art contemporani oficial del MACBA o el Santa Mònica i al mateix temps -per què no?- amb el romànic evocador del monestir de Sant Pau del Camp o la capella de Sant Llàtzer, el gòtic auster de les Drassanes reials i el magnífic de l'antic Hospital de Sant Pau, l'estil eclèctic del Teatre del Liceu o el modernisme trencador del Palau Güell.
I d'aquestes velles belles, jo n'he extret un detall, un fragment, la meva mirada de prop, que vol ser un petit homenatge visual a un barri multicolor i multicultural, que m'atrapa i em sedueix sempre que m'hi perdo, carrerejant sense destí ni pressa.
I aquesta mirada, potser idíl·lica, voldria que toqués de peus a terra, confrontant-la amb altres mirades, les vostres, que segurament també heu passejat, creuat, gaudit o patit diverses vegades per aquest barri. Un barri amb una realitat difícil en el seu dia a dia, una realitat plena de matisos, de grans diferències i, sobretot, plena de vida. Atapeït de gent que viu, treballa, pateix o gaudeix, el planell de la gran Barcelona.

Montserrat Cardona: Portes

“Y con todo, yo no hacía otra cosa en todo el día que esperarte y espiarte, Nuestra puerta tenía una pequeña mirilla de latón, por cuyo agujero redondo se podía ver la puerta de tu casa, Esta mirilla -no, no te rías, querido; aún hoy, aún hoy no me avergüenzo de aquellas horas- era el ojo por el que yo veía el mundo”.
Stefan Zweig (Carta de una desconocida)

Trobar la bellesa en allò quotidià, fer visible l'invisible, allà que toquem cada dia, que fem servir i no li donem gens d'importància, que no veiem: les portes.
La porta, en ser una obertura que ens permet entrar i sortir, sempre ha estat considerada un símbol universal que implica una transició d'un lloc, d'un estat o d'un nivell a un altre.
Tanquem la porta per preservar la nostra intimitat, per sentir-nos protegits.
Obrim la porta i ens comuniquem, ens obrim a l'exterior: és una oportunitat il·limitada.
Montserrat Cardona