Cinema: Casa en flames

Torna el cinema a l'Ateneu Torrellenc

El cinema ha passat per diverses etapes, tant a la societat en general com a l'Ateneu. Cada cop queden menys sales d'exhibició i els hàbits s'han modificat en aquest món digital que cada cop va a més, però el cinema continua produint petites obres mestres amb la capacitat d'explicar-nos històries que podem contemplar i amb les quals emocionar-nos. La Junta de l'Ateneu Torrellenc ha decidit fer una nova aposta per tornar a fer cinema a Torrelles de Llobregat, amb pel·lícules de qualitat i que, fins i tot, s'acaben d'estrenar en la cartellera.

Casa en flames

Sinopsi: La Montse està emocionadíssima perquè està a punt de passar un cap de setmana amb tota la família a casa seva a Cadaqués, a la Costa Brava. Està divorciada fa temps, la seva ex té una nova parella, els seus fills han crescut i fa temps que fan la seva vida sense fer-li cap cas, però a la Montse res ni ningú aconseguirà abaixar-li els ànims; fa massa temps que espera aquest moment, massa temps que somia amb això: aquest cap de setmana serà sí o sí un cap de setmana ideal..., encara que per això ho hagi de cremar tot.

Fitxa tècnica:
Casa en flames (Espanya, 2024).
Durada: 105 minuts.
Gènere: comèdia dramàtica
Digital. Versió original en català i castellà
Direcció: Dani de la Orden
Guió: Eduard Sola
Intèrprets: Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan
Qualificació: No recomanada per a menors de 16 anys 
Data d'estrena: 28/06/2024

FULL DE SALA

Retrat familiar amb mar de fons

Una casa a Cadaqués. Una trobada familiar (amb alguna presència inesperada). Un cap de setmana per davant. I les emocions i retrobaments, els moments divertits o els que freguen el patetisme, però també els draps bruts, els ressentiments, els secrets amagats  i les ferides mal tancades que afloraran. Aquests són els ingredients de Casa en flames, l’onzena pel·lícula -en només 11 anys, a pel·lícula per any, un ritme prolífic realment atípic en el panorama del cinema espanyol i català- del barceloní Dani de la Orden, des del seu debut el 2013, amb només 26 anys, amb Barcelona, nit d’estiu. Durant aquesta trajectòria, De la Orden ha compaginat les comèdies lleugeres més comercials amb altres projectes artísticament més ambiciosos i personals, que incorporen un component dramàtic més marcat com Litus, amb la que Casa en flames guarda alguns punts de contacte. Des de Celebración, el film amb el que Thomas Vinterberg va inaugurar el famós Dogma 95’ o des de Reencuentro de Lawrence Kasdan, per agafar un altre títol referencial, les pel·lícules que parteixen d’una reunió d’amics o una celebració familiar que serveix de detonant per fer una mena de catarsi col·lectiva en la qual cauen les caretes han sovintejat en totes les cinematografies. En aquest sentit, Casa en flames segueix al peu de la lletra aquest model i no descobreix en síntesi res de nou. El seu mèrit és la forma amb la que ho fa, incorporant elements de la trama que basculen constantment entre el component més dramàtic, el còmic i el sentimental. De fet, l’arrencada de la pel·lícula entronca directament amb la comèdia negra, per derivar progressivament després en el seu terç final cap a un drama més explícit i ple d’arestes.
Casa en flames suposa el retrobament de De la Orden amb Eduard Solà, el guionista de Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern. I aquesta complicitat es nota, perquè el realitzador barceloní és molt hàbil en dissimular les costures del guió de Solà, concebut com un artefacte d’un ritme endimoniat, que pràcticament no té moments de pausa, i que està farcit de seqüències d’autèntic lluïment pels seus personatges. Si bé l’eix central és evidentment el personatge de Montse, la matriarca, Casa en flames té l’habilitat de convertir en importants tots els altres personatges, que difícilment podem qualificar en cap moment de “secundaris”, teixint un embolic de relacions direccionals, bidireccionals i creuades que es van intercalant en el desenvolupament de la trama. Tot flueix i tot encaixa. 
Després d’onze anys allunyada dels platós, centrada específicament en la seva carrera teatral, Casa en flames suposa també el retorn al cinema d’Emma Vilarasau. El seu paper és un autèntic caramel per una actriu de la seva qualitat i personalitat. M’atreviria a dir que és el paper de la seva vida i podem intuir que li donarà moltes alegries durant la temporada de premis de tardor/hivern. Vilarasau està esplèndida, domina l’escena desacomplexadament, i transmet tots els matisos d’un personatge llaminer, però que amaga una notable complexitat. El seu “tour de force” és memorable. Però és que el “festival Vilarasau” està molt ben secundat per la parella de germans que interpreten Enric Auquer i Maria Rodríguez Soto -que torna a demostrar que està en un moment dolç de la seva carrera-, i per la companyia de dos gats vells, especialistes a robar escenes, com són Alberto San Juan i Clara Segura, que completen un repartiment estel·lar, molt rodó. Així, Casa en flames no només esdevé, amb molta diferència, la millor pel·lícula fins ara de Dani de la Orden, sinó que va directa a convertir-se en una favorita molt ferma als premis Gaudí i, per què no, a alguns premis Goya.

Paco Vilallonga