Cinema: El mal no existe

Torna el cinema a l'Ateneu Torrellenc

El cinema ha passat per diverses etapes, tant a la societat en general com a l'Ateneu. Cada cop queden menys sales d'exhibició i els hàbits s'han modificat en aquest món digital que cada cop va a més, però el cinema continua produint petites obres mestres amb la capacitat d'explicar-nos històries que podem contemplar i amb les quals emocionar-nos. La Junta de l'Ateneu Torrellenc ha decidit fer una nova aposta per tornar a fer cinema a Torrelles de Llobregat, amb pel·lícules de qualitat i que, fins i tot, s'acaben d'estrenar en la cartellera.

La casa

Sinopsi: Takumi i la seva filla, Hana, viuen en un poble proper a Tòquio. La seva vida es veurà profundament afectada quan descobreixen que prop de casa seva es construirà un càmping glamurós perquè els habitants de la ciutat facin escapades còmodes a la natura. Quan dos representants d'una empresa de Tòquio arriben al poble per celebrar una reunió, és clar que el projecte tindrà un impacte negatiu en el subministrament d'aigua local i provocarà problemes. Les intencions de l'agència posen en perill tant l'equilibri ecològic de l'altiplà com la forma de vida, amb conseqüències que afecten profundament la vida de Takumi.

Fitxa tècnica:
Aku Wa Sonzai Shinai (Japó, 2023).
Durada: 106 minuts.
Digital. Versió original en castellà
Direcció: Ryûsuke Hamaguchi
Guió: Ryûsuke Hamaguchi
Intèrprets: Hitoshi Omika, Ryo Nishikawa, Ryuji Kosaka, Ayaka Shibutani
Qualificació: No recomanada per a menors de 12 anys 
Data d'estrena: 30/04/2024

La naturalitat amb què palpita el misteri de la vida

Es pot considerar que, fa tres anys, Ryusuke Hagamuchi va consagrar-se com un dels grans cineastes dels nostres temps amb dues pel·lícules immenses fetes una darrera l'altra: La ruleta de la fantasia i la fortuna, estructurada en tres episodis que aborden amb enginy i finesa la intervenció de l'atzar en les nostres vides i com ens enredem amb les paraules dissimulant allò que vertaderament pensem o desitgem; i Drive my car, profunda reflexió sobre el dolor de la pèrdua jugant-hi un paper fonamental els assaigs d'un muntatge teatral de L'oncle Vània, de Txékhov. El talent del cineasta japonès, però, ja havia espurnejat amb films com ara Happy Hour (sobre quatre dones amigues que, interpretades per actrius no professionals que Hamaguchi va conèixer en un taller teatral, es replantegen la vida a partir del divorci d'una d'elles) i Asako I & II, a propòsit d'una jove que transita de les turbulències d'un amor passional a un de tranquil i còmplice: cadascun du a l'enyorança de l'altre. A més de les seves ficcions, entre el teatre i la vida, hi ha els seus documentals (The sound of Waves, Story Tellers i les dues parts de Voices fom the Waves) que recullen el testimoni dels supervivents del terratrèmol i el tsunami que, destruint la central nuclear de Fukushima, va devastar fa deu anys la regió de Tohoku, al nord-est de l'illa de Honshu. Amb ells fa present la combinació letal entre la capacitat destructiva dels fenòmens de la naturalesa i un tipus d'energia que, malgrat que hi hagi comissions institucionals que vulguin requalificar-la com a verda, és una amenaça i un atemptat contra el medi ambient: una central nuclear és com una bomba que pot esclatar i genera residus fatals i persistents. El cas és que la sensibilitat ecologista no és nova en Hamaguchi. Dit això a propòsit de la seva nova pel·lícula, El mal no existe, que s'obre amb un pla-seqüència majestuós d'un bosc (amb un tràveling d'uns quatre minuts de durada que transfigura els títols de crèdit) en què els arbres semblen socarrimats. És així que, amb unes imatges tant físiques com simbòliques, s'anuncia que el relat gira al voltant de la naturalesa en perill. El títol de la pel·lícula, Gran Premi del Jurat a la darrera cridar l'atenció. El mal existeix i una de les seves formes és la cobdícia capitalista, que fa que, en una població no gaire lluny de Tòquio, una empresa vulgui construir-hi un "glamping" (glamur i càmping) que, cosa que alerta els veïns, tindria uns efectes contaminants a la zona, on la naturalesa ja ha sigut prou malmenada: s'hi conserva, però, la "puresa" de l'aigua mentre que hi ha persones que procuren viure d'una manera més o menys acordada amb la naturalesa. Una és el seu protagonista, un pare "solter" que, enfeinat tallant llenya o recollint aigua d'un torrent, pot oblidar-se de recollir la seva filla a la sortida del col·legi. La filla és una nena que fa les seves exploracions en un paratge on hi campen uns cérvols amenaçats per uns caçadors. És així que Hamaguchi, a més fer-nos present la destrucció tràgica de la naturalesa, fa sentir-nos la fragilitat humana i que sembla menar a una tragèdia. El final és desconcertant i pot deixar-nos amb una pena, però el cineasta ha dit que no passa el que sembla: una manera de donar-nos esperança? No seria estrany perquè, tot i saber que el mal existeix, és un cineasta inspirat per un humanisme a contracorrent del nihilisme i del cinisme imperants. En aquesta ocasió, abordant un món rural a diferència de bona part de les seves ficcions anteriors, exerceix l'humanisme amb la convicció contemporània que no pot existir en desacord amb la naturalesa i així, doncs, que no té res a veure, sinó el contrari, amb els esforços humans per dominar-la: allò que ha dut a explotar-la, agredir-la i, al capdavall, destruir-la. En tot cas, amb El mal no existe arriba una nova demostració del fet que el seu cinema està animat per una emoció profunda, que flueix de manera subtil i soterrada fins que emergeix de cop. Un cinema que es presenta amb una forma naturalista, però palpitant-hi el misteri de la vida.

Imma Merino