Cinema: El mestre que va prometre el mar

Torna el cinema a l'Ateneu Torrellenc

El cinema ha passat per diverses etapes, tant a la societat en general com a l'Ateneu. Cada cop queden menys sales d'exhibició i els hàbits s'han modificat en aquest món digital que cada cop va a més, però el cinema continua produint petites obres mestres amb la capacitat d'explicar-nos històries que podem contemplar i amb les quals emocionar-nos. La Junta de l'Ateneu Torrellenc ha decidit fer una nova aposta per tornar a fer cinema a Torrelles de Llobregat, amb pel·lícules de qualitat i que, fins i tot, s'acaben d'estrenar en la cartellera.

Perfect Days

Sinopsi: Ariadna (Laia Costa) descobreix que el seu avi busca des de fa temps les restes del seu pare, desaparegut en la Guerra Civil. Decidida a ajudar-ho, viatja a Burgos, on estan exhumant una fossa comuna en la qual podria estar enterrat. Durant la seva estada allí, coneixerà la història d’Antoni Benaiges (Enric Auquer), un jove mestre de Mont-Roig del Camp (Tarragona) que abans de la guerra va ser professor del seu avi. Mitjançant un innovador mètode pedagògic, Antoni va inspirar als seus alumnes i els va fer una promesa: portar-los a veure la mar.

La pel·lícula entrellaça passat i present a través de dues trames que construeixen un relat sobre la memòria i la importància de no deixar caure en l’oblit la nostra història recent. La trama d’Ariadna (Laia Costa) realça la lluita de tantes famílies que encara busquen als seus familiars enterrats anònimament en fosses comunes, mentre que la d’Antoni Benaiges (Enric Auquer) ret homenatge als mestres republicans, en un relat emotiu i plenament vigent.

Fitxa tècnica:

Títol original: El mestre que va prometre el mar
País: Espanya, 2023
Direcció: Patrícia Font
Guió: Albert Val
Intèrprets: Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Aguirre
Gènere: Drama
Durada: 110 min
Idioma: Català
Qualificació: No recomanada per a menors de 12 anys

Un exercici de memòria històrica més necessari que mai

L'any 1934, el mestre català Antoni Benaiges, de Mont-roig del Camp, va ser destinat a Bañuelos de Bureba, a la província de Burgos. En lloc de mirar d'aconseguir una destinació més propera, Benaiges va fer les maletes i va aterrar en aquell petit poble de Castella on va desenvolupar la seva tasca com a mestre aplicant la innovadora pedagogia del francès Celestin Freinet, basada en l'ensenyament cooperatiu i motivacional. Aquesta metodologia, que xocava amb un sistema tradicional basat en la memorística i la disciplina, el va situar com un pioner de les noves formes d'entendre l'aprenentatge en un ambient hostil. Tot això es va agreujar el juliol de 1936, quan després del colp d'estat militar del General Franco, Benaiges va quedar atrapat en zona nacional i assenyalat per les seves idees progressistes i trencadores de l'ordre establert.

A partir d'aquest material, el productor i escriptor Francesc Escribano va reivindicar la figura de Benaiges en un llibre publicat el 2013, que primer va tenir una versió teatral i que ara arriba a la gran pantalla. Aquí Escribano s'ha reservat la funció de productor -el film és una coproducció entre Filmax, Minoria Absoluta i Lastor media-, amb direcció de Patrícia Font i un guió escrit per Albert Val amb el mateix poètic títol de El mestre que va prometre el mar, en referència a la promesa que Benaiges va fer als seus alumnes de Bañuelos de Bureba de portar-los a veure un mar que cap d'ells havia vist mai.

Amb un contingut, un context i uns personatges que recorden molt a La lengua de las mariposas, la pel·lícula de José Luís Cuerda, aquí la novetat des del punt de vista estructural és la introducció de dos punts de vista narratius que es van entrellaçant durant tot el film. Per una banda, seguim la investigació que l'Ariadna (Laia Costa), la neta d'un dels alumnes de Benaiges, està realitzant per intentar descobrir què va passar durant la guerra amb el seu besavi. Aquesta recerca la porta a fer un viatge físic i emocional a Bañuelos de Bureba i el seu entorn, on s'estan excavant algunes fosses comunes on creu que podrà trobar informació sobre el seu besavi. En paral·lel a aquesta investigació, ens traslladem al passat per reviure l'arribada d'Antoni Benaiges al poble i la construcció del seu projecte educatiu. I reviurem també el testimoni d'alguns personatges clau del passat que des del present ajuden l'Ariadna a reconstruir el trencaclosques. Un exercici de memòria històrica més necessari que mai.

El doble fil narratiu, que no sempre està connectat amb prou fluïdesa dins l'estructura del film, sembla, però un recurs imprescindible per tractar obertament les dues grans temàtiques que toca la pel·lícula: la memòria històrica, amb la presa de consciència del seu valor i la necessitat de reivindicar-la per part de les noves generacions, i l'aventura pedagògica d'Antoni Benaiges. És en aquest segon segment on el film excel·leix, atrapa i commou a l'espectador. Amb una narrativa fluida, honesta, transparent, El mestre que va prometre el mar, aconsegueix defugir qualsevol temptació de reconstrucció històrica encartonada o de melodrama lacrimogen. Ben al contrari, sorprèn la naturalitat de la posada en escena, la intel·ligència en l'ús dels escenaris (queda clar que a vegades no calen grans recursos per fer una bona ambientació d'època) i el treball precís amb els personatges. I a més, Patrícia Font demostra ser una molt bona directora d'actors, en la que destaca un elenc infantil que funciona divinament, i sobretot una descomunal interpretació d'Enric Auquer, que sembla haver nascut per posar-se en la pell d'Antoni Benaiges.

I més enllà dels seus estimables valors cinematogràfics, el film de Patrícia Font s'estrena en un context sociopolític convuls que demostra que la memòria històrica és més necessària que mai, i que algunes coses del present només s'entenen amb el coneixement profund del passat. Només per aquest recordatori oportú i per l'emoció sincera que desprenen en alguns moments les seves imatges, El mestre que va prometre el mar estarà sens dubte entre les pel·lícules cabdals de la notable collita 2023 de la producció catalana.

Paco Vilallonga