Recital de poesia: Rosa Leveroni. He fet volar l’estel, ben alt, del meu anhel...

A càrrec de Teresa Arrufat, Antonio Bermejo i Maite Mompart (integrants de Para bé l’orella)

Els eixos fonamentals de la trajectòria poètica de la Rosa Leveroni són: l’amor, la tristesa, la desolació amorosa, la melangia, la solitud, la mort i el desig de copsar el misteri de la natura per fondre’s amb ella. Alguns d’aquests motius són generats per l’amor que sent per l’historiador Ferran Soldevila, casat, del qual fou amant fins a la mort. D’ella s’ha dit que:

«… Va buscar una mesura de viure que no la fes renegar de la consciència del seu desig ni de la realitat del seu habitar al món». El conjunt de la seva obra és reconeguda l’any 1982 amb l’atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Mor l’agost del 1985.

"Quan va alçar el cap... Va veure que el Ferran no l'havia enganyada. Va descobrir l'esclat perfecte de les cireres, i aquells perfums penetrants li va esbandir el cansament, la calor i el remordiment d'haver fugit de casa. Un murmuri d'abelles i d'aigua la va envoltar. La mestressa de l'hort, li havia dit ell? Ah, no! Se sentia la reina d'un jardí encantat, o com la princesa del conte «Les taronges de l'amor», que li explicava l’àvia. El sol travessava les branques dels arbres per rectes línies de llum. Les papallones anaven dels ceps als arbres trenant figures efímeres i gracioses, seguint la música de l'aigua que omplia el safareig. Amb els ulls i les orelles ben oberts s'omplia amb avidesa de totes aquelles meravelles. I sentia l'estremiment enfervorit del descobridor..."

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Sorprenentment, la Rosa Leveroni és la gran poetessa desconeguda. El mateix Espriu li va dir en una carta: “No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi cantat l’amor d’una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa... Donaria la meva mà dreta per haver escrit els teus haikús, les teves prodigioses elegies, les extraordinàries cançons...”. 
Als nostre ulls, la Rosa Leveroni va buscar una mesura de viure que no la fes renegar de la consciència del seu desig ni de la realitat del seu habitar al món. I la presentem perquè ens ensenyi com, per damunt de prejudicis i pressions socials, es pot tenir una vida així.

Organitza: Biblioteca Municipal Pompeu Fabra